Metamodel 2

Detectant patrons lingüístics i millorant la comunicació

Actualizat: 18 de gener de 2024

El metamodel, una eina del llenguatge utilitzat en la programació neurolingüística, té dues parts importants: el metamodel 1 i el metamodel 2. Cadascú s’enfoca a identificar i corregir patrons lingüístics específics per millorar la comunicació i la comprensió.

El metamodel 2 és una eina lingüística utilitzada a la programació neurolingüística (PNL) que s’enfoca a desafiar, clarificar i expandir el llenguatge utilitzat per les persones per comunicar les seves experiències.

El Metamodel 2 se centra a ampliar el mapa del món d’una persona en ajudar la persona a explorar diferents perspectives i possibilitats. Quan fem això, podem ajudar la persona a expandir la seva comprensió de la realitat i a considerar noves opcions i alternatives que poden no haver estat considerades anteriorment.

Es pot dir que el Metamodel 2 té com a objectiu “ampliar” el mapa del món d’una persona.

El metamodel 2 es divideix en dues parts:

• La primera part s’enfoca en patrons de llenguatge relacionats amb:
  • Generalitzacions
  • Judicis/normes
  • Obligacions/prohibicions/impossibilitats
• La segona part treballa amb aquests patrons de llenguatge:
  • Lectura Mental
  • Equivalència Complexa
  • Relació Causa-Efecte
  • Estructura nuada

Generalitzacions

Les generalitzacions són patrons de llenguatge que fan referència a una afirmació o declaració que es fa de manera universal, sense tenir en compte excepcions o casos particulars. Es tracta d’una generalització perquè s’aplica a tots els casos, situacions o persones sense tenir en compte les diferències que hi puguin haver.

Per exemple, dir “tots els homes són egoistes” és una generalització, ja que s’està aplicant una característica a tots els homes sense tenir en compte les excepcions o les variacions que puguin existir entre ells. De manera similar, dir “sempre em passa el mateix” també és una generalització, ja que implica que sempre passa el mateix en totes les situacions, sense tenir en compte les diferències entre elles.

En el context del metamodel, s’utilitzen preguntes específiques per desafiar i explorar aquestes generalitzacions. Per exemple, preguntant “Tots els homes són egoistes en totes les situacions? En quines situacions no ho són?” o “Sempre et passa el mateix exactament de la mateixa manera? Hi ha alguna situació en què això no passi d’aquesta manera?”. D’aquesta manera, es poden identificar excepcions i matisos a les generalitzacions que poden estar limitant la comprensió d’una situació o experiència en particular.

Les preguntes específiques que s’utilitzen per explorar i desafiar les generalitzacions al Metamodel són:

• Sempre? En totes les situacions?
• Tots? Cadascú?
• Mai? En cap situació?
• Sempre que? En quines situacions específiques?
• Qui en particular? Alguns, però no tots?
• Com saps que és cert?

Aquestes preguntes permeten desafiar la validesa i l’extensió de les generalitzacions i explorar excepcions o matisos que poden estar presents en la situació o experiència en qüestió. En desafiar les generalitzacions i trobar-ne excepcions, es pot obtenir una comprensió més precisa i detallada de l’experiència de la persona.

Judicis

Els judicis són declaracions que impliquen una avaluació o valoració d’alguna cosa o algú, basades en la percepció de la persona i el sistema de creences. Els judicis poden ser positius o negatius, i sovint s’expressen en termes de “bo” o “dolent”, “correcte” o “incorrecte”, “adequat” o “inadequat”, etc.

En el context del metamodel, els judicis poden ser problemàtics quan s’utilitzen per avaluar altres persones o situacions de manera rígida i absoluta, sense considerar els matisos o les circumstàncies específiques. Aquests judicis poden limitar la comprensió i la capacitat d’acció de la persona, i poden ser l’origen de conflictes o malentesos en la comunicació.

Per tant, el Metamodel busca desafiar els judicis de la persona, explorant els criteris i valors subjacents que els donen suport, i qüestionant-ne la validesa i la rellevància en la situació específica. En desafiar els judicis, es pot obtenir una comprensió més precisa i detallada de lexperiència de la persona, i ampliar la seva capacitat per comprendre i actuar en el món.

Les preguntes que s’utilitzen per treballar amb els judicis al Metamodel 2 són:

• Segons qui?
• Com saps què és així?
• En què et bases per dir això?
• Quina evidència tens per sostenir aquesta opinió?
• És això un fet o una opinió?
• És això una suposició o una veritat absoluta?
• És això una creença teva o d’una altra persona?
• Quina és la lògica darrere aquesta opinió?
• Com vas arribar a aquesta conclusió?
• Estàs segur que és així en tots els casos?

Aquestes preguntes ajuden a desafiar i explorar la base darrere dels judicis i opinions, perquè la persona pugui examinar si realment se sostenen o si hi ha alguna suposició o creença limitant darrere seu.

Obligacions – Prohibicions – Impossibilitats

Les obligacions, prohibicions i impossibilitats són categories de paraules que indiquen restriccions o limitacions imposades per un mateix o per altres. En el context del Metamodel 2, aquestes paraules poden ser un senyal que la persona està operant amb creences limitants que poden estar interferint amb la seva capacitat per prendre decisions i prendre mesures efectives.

Per exemple, si algú diu: “No puc demanar un augment perquè és impossible”, aquesta persona limita les seves opcions i creences. La pregunta que es pot fer en aquest cas és: “Com saps que és impossible?”, cosa que pot portar la persona a explorar les seves creences subjacents i desafiar-les.

Un altre exemple seria si algú diu: “Hauria de fer exercici cada dia”. La pregunta que es pot fer en aquest cas és: “Segons qui hauries de fer exercici cada dia?”, cosa que pot portar la persona a explorar d’on ve aquesta obligació i si és realista o no.

Per treballar amb les paraules que indiquen obligacions, prohibicions i impossibilitats al Metamodel 2, es poden fer les preguntes següents:

• De qui és l’obligació/prohibició/impossibilitat?
• És realment una obligació/prohibició/impossibilitat, o és simplement una creença o preferència personal?
• Què passaria si no es compleix l’obligació/prohibició/impossibilitat?
• Com saps que és impossible?
• Qui diu que és impossible?
• Quina és l’evidència que és impossible?
• Quina és la base per a aquesta creença de que és impossible?
• Com et sentiries si no tinguessis aquesta obligació/prohibició/impossibilitat?

Aquestes preguntes poden ajudar la persona a explorar les creences subjacents darrere de les paraules que indiquen obligacions, prohibicions i impossibilitats, i a qüestionar-ne la validesa. D’aquesta manera poden sorgir noves opcions i perspectives més útils i efectives.

Lectura mental

La lectura mental és una de les categories del Metamodel 2, i es refereix a les vegades que una persona assumeix que coneix els pensaments, les intencions, els sentiments o els motius d’una altra persona sense tenir-ne una base objectiva. És a dir, la persona està llegint la ment de l’altra persona i fent suposicions sense prou evidència.

Per exemple, si algú diu: “El meu cap està enfadat amb mi”, pot estar fent una lectura mental, ja que pot no tenir prou informació per saber si el cap està realment enfadat o no. O si algú diu: “Sé que el meu amic no em vol perquè no em va trucar per al meu aniversari”, també està fent una lectura mental, ja que hi pot haver altres raons per les quals l’amic no va trucar que no tenen res a veure amb el nivell d’afecte que té la persona.

La lectura mental pot generar malentesos i conflictes a les relacions interpersonals, ja que es basa en suposicions i no en informació objectiva. Per això, el Metamodel 2 proposa fer preguntes per desafiar la lectura mental i obtenir més informació objectiva i precisa.

Les preguntes utilitzades per treballar amb la lectura mental al Metamodel 2 són les següents:

• Com ho saps? (qüestionant la font d’informació)
• Com pots saber allò que una altra persona està pensant o sentint? (qüestionant la capacitat de la persona per llegir la ment d’una altra)
• Com saps que això és el que volia dir? (qüestionant la precisió de la interpretació de la persona)
• Com saps que això és el que passarà? (qüestionant la capacitat de predir el futur)
• Quina evidència tens que això és veritat? (qüestionant la base empírica o la prova del que s’està afirmant)

Aquestes preguntes ajuden a desafiar i aclarir les suposicions que es fan sobre les creences dels altres, i també poden ajudar a identificar qualsevol biaix o prejudici que pugui estar influint en la interpretació de la persona.

Equivalència complexa

L’equivalència complexa és una forma de raonament que es basa en la creença que dues coses són el mateix o estan relacionades de manera causal només perquè tenen alguna similitud o coincidència. És a dir, es tracta d’establir una relació entre dues coses o esdeveniments que no tenen una connexió lògica directa.

Per exemple, una persona pot pensar: “Si no em sento segur en una situació, aleshores he d’evitar-la”. En aquest cas, s’està establint una equivalència complexa entre la seguretat i l’evitació d’una situació, cosa que pot limitar les opcions i les oportunitats de la persona.

El Metamodel 2 aborda les equivalències complexes a través de preguntes que ajuden a desafiar la lògica subjacent de la creença.

Per treballar amb l’equivalència complexa, es poden fer servir preguntes com les següents:

• Què significa X per a tu?
• Com es relaciona X amb Y?
• De quina altra manera ho podries veure?
• És realment cert que X vol dir Y?
• Quina evidència tens que X significa Y?
• Hi ha cap altra interpretació possible?

Aquestes preguntes busquen explorar les diferents formes en què una persona pot estar interpretant una situació, per poder identificar si hi ha alguna equivalència complexa que n’estigui limitant la comprensió i la capacitat per actuar de manera efectiva. En qüestionar les suposicions que hi ha darrere d’aquestes equivalències complexes, es poden obrir noves possibilitats i perspectives a la ment de la persona.

Relació causa-efecte

La relació causa-efecte és una manera de pensar en què s’assumeix que un esdeveniment determinat (la causa) és l’única explicació per a un altre esdeveniment (l’efecte). Aquesta manera de pensar pot ser limitant, ja que pot portar a ignorar altres explicacions possibles i a assumir que no hi ha manera de canviar l’efecte sense canviar la causa.

En el context del metamodel de PNL, la relació causa-efecte es refereix a la tendència d’algunes persones a atribuir causes externes a les seves experiències o als seus estats emocionals, sense tenir en compte altres factors que hi puguin estar influint. Per exemple, una persona podria dir “em sento trista perquè el meu cap és molt exigent amb mi”, sense considerar que el seu estat emocional també podria estar influenciat per altres factors com la salut, la vida personal, el nivell d’estrès, etc.

En qüestionar la relació causa-efecte, es busca ampliar la perspectiva de la persona i considerar altres possibles causes que puguin estar influint en la seva experiència o estat emocional. Això pot ajudar la persona a tenir una comprensió més completa de la seva situació i a identificar estratègies més efectives per abordar-la.

Les preguntes utilitzades per explorar la relació causa-efecte al Metamodel 2 inclouen:

• Com específicament A causa B?
• Com estàs segur que A causa B?
• Quina evidència tens que A causa B?
• És possible que altres coses puguin estar contribuint a B a més d’A?
• Com sabs que B és el resultat directe d’A i no simplement una coincidència?
• Què passaria si A no hi fos present? B encara passaria?

Estructura nuada

L’estructura nuada és un patró de llenguatge que implica la vinculació de dos o més conceptes de manera tan estreta que esdevenen indistingibles. En altres paraules, es crea un llaç o nuament entre diferents conceptes o idees que poden no estar necessàriament relacionats entre si.

Per exemple, en una persona que pateix ansietat, hi pot haver una estructura nuada entre la idea de “estar en públic” i la sensació de “temor”. La persona pot creure que la sensació de temor és causada directament pel fet d’estar en públic, quan en realitat hi ha molts altres factors que poden contribuir a l’ansietat en situacions socials.

L’estructura nuada pot limitar la comprensió i la comunicació efectiva, ja que les persones poden estar confoses sobre la veritable naturalesa de les coses. L’ús del metamodel pot ajudar a despullar aquestes estructures en desafiar les suposicions implícites i les connexions il·lògiques entre els conceptes.

Al Metamodel del llenguatge, s’utilitzen preguntes específiques per explorar l’estructura nuada. Aquestes preguntes poden incloure:

• “Qui o què està fent què?” per identificar clarament els subjectes i els verbs involucrats en l’acció.
• “Com estàs fent això?” per explorar el procés o lestratègia utilitzada per dur a terme l’acció.
• “Per què estàs fent això?” per comprendre el propòsit o la intenció darrere de l’acció.
• “Què obtens en fer això?” per explorar les conseqüències o els resultats esperats de l’acció.
• “Què passa després de fer això?” per comprendre les implicacions o les seqüeles de l’acció.

Aquestes preguntes poden ajudar a desenredar les complexes associacions que una persona ha creat a la seva ment i proporcionar una major claredat i comprensió en la comunicació.

Raimon Espurz
Direcció d’Adaptic